El Diego i la Flor em van convidar a esmorzar, i d'això ja fa temps. No recordo gens de què vam parlar, no devia ser gaire important.
SIES. Eth conde que s'acabe e eth conilh dera Nhèu
Un conill que s'ha caigut d'un conte, un conte que s'ha caigut d'un conill. La muntanya a l'espera de la nevada, a l'espera d'adormir-se i desaparèixer sota la neu. És el final de la història, el final de les històries. Només queda fer-ne una petita endreça i alçar el braç i la mà i el dit, i assenyalar una direcció, qualsevol direcció, i decidir portar-hi el fred i també la neu. Travessar els límits del conte i també de la pantalla, fondre's amb la llum. I una abraçada abans de marxar.
País inventat (tria espinassiana sis)
Penso que l’Aran és, efectivament, una mena de país inventat, que alegra els forasters que hi arriben amb antics lligams.
CINC. Es sòns dera Nhèu
Els somnis a mig fer volen pel cel, abandonats i oblidats, com un polsim invisible i lleuger. Esperen la temperatura, la nevada. Esperen, en definitiva, el moment de tornar cap a baix en forma de flocs de neu. Diuen que cada un d'aquests flocs porta el somni de nou, el somni de neu, tota la seva essència i tota la seva màgia. Allà on cau, allà es mor. Però si cau al cap d'una persona, el floc es desfà i entra dins seu. Així comença una nova vida, breu però intensa, dins els marges d'un nou cos, dins els límits d'un desconegut. Una gota d'aigua freda al cap, el somni d'un altre, una visió aliena i gairebé virtual. Un home es va adormir, no fa gaire, mentre escrivia. O potser va ser al revés...
La llagosta del Xavi (cinc)
Després de la nevada, a poc a poc, les cases tornaven a respirar, els estornells s'arrengleraven als terrats en línies negres com les dels quaderns i la nostra infantesa, enmig d'aquella divina tinta blanca, es barrejava amb la dels grans. Sí, els grans ens explicaven la seva infantesa i nosaltres els escoltàvem. Quina tendresa esclatava amb la neu!
Amagar-se sota la pell
Una pell de jersei, una pell de pèls. Amagar-se dins una altra persona, dins un altre animal, un abominable, un monstre de les muntanyes, una cosa estranya. A ver qué hacéis, eh. Vestir-se d'ell, vestir-se com ell. Ser una mica ell. I fer de Xavi, també, ser el Xavi. Vestir-se i també despullar-se; vestir-se per despullar-se. Desaparèixer per tornar a aparèixer. I amagar-se sota la pell.
L'home antic
Només una imatge, només una prova. El rastre. Sempre havia estat allà, des de molt abans que els arbres i les pedres i les muntanyes. L'home antic encara vivia. Hi havia qui l'havia vist passejar-se per la muntanya, lluny dels pobles i de la gent. Deien que vivia lentament, que tot ho feia lentament. Venia d'un altre món i d'un altre temps. Només baixava a la vall per anar al riu a beure aigua. I a vegades també s'hi banyava. Després tornava cap a dalt, cap al cim, cap a la cova més secreta de la muntanya, allà on el temps ja no corre i el vent bufa i ho congela tot.
Es diu Xavi
He vist l'abominable, allà a la muntanya, allà a la neu, a la vall, allà a dalt. És gran i pelut i no passa gens de fred. Respira fort i fa sorolls estranys. Té els peus molt grans i camina lentament. Enfila la muntanya com si ell mateix fos la muntanya. Té la força de cinc homes. M'ha impressionat molt, molt. L'he gravat i li he fet fotos. I li he donat cacahuets. Li he preguntat com es deia.
L'home amb por (tria espinassiana tres)
Incomprensiblement, no fa fred. Són cinc minuts perfectes, cinc minuts de completa i muda identificació amb la muntanya –i em sento incorporat a una altra raça, l’àmplia raça de les coses vives, com les pedres callades, i les bèsties ocultes, i la nit panteixant, i l’home amb por.
QUATE. Eth senhor Espinàs, eth monstre e eth hum dera Nhèu
A peu per la muntanya, a peu per la vida, a pas ferm per les històries que existeixen i de puntetes per aquelles que acabem d’inventar. No fa gaire, a la vall no hi havia mentides, tot era de veritat i fins i tot els monstres existien. I Josep Maria Espinàs enfilava la muntanya i es deixava portar, acompanyat per un amic fidel de frondosa barba, molt alt i molt fort. Des d’aleshores ha nevat molt, massa, tant que les històries ja no són records i són només fantasia, o ni tan sols això. Perdre’s en la confusió, en el dubte, divagar, imaginar-se el monstre i arribar-lo a tocar; aquests passatges de l’elogi no són res més que tot això.
La llagosta del Xavi (quatre)
Hi ha neu dins les estufes. Fa sis dies que hi ha foc de neu a les estufes i sis dies que, al voltant nostre, brunzeixen abelles de neu, volen ocells de neu, s'erigeixen cases de neu i pobles de neu, que les heures de neu s'enfilen per les parets, travessen els terrats i remunten cap al buit, bo i oferint ramells de flors de neu i lloances blanques a la follia blanca.
L'Anna i l'Ares parlen del programa
Deu ser raríssim, molt estrany. Com si diguéssim un secret a algú.
Asperger
Asperger o la llei de la gravitació universal. O més. Asperggggg... El món a les teves mans, damunt la taula, en paraules que s'amaguen dins la sopa. Ara només són lletres, en silenci, a l'espera que les trobis i les endrecis, a l'espera que les agafis i ens les diguis i ens les expliquis, en forma de record, en forma del que vulguis, en forma d'una gran nevada de fa temps.
TRES. Es veus dera Nhèu
Quan ningú no l’espera, una fina boira de veus invisibles baixa de les muntanyes i pren forma. Les veus esdevenen cossos, paraules. La neu es parla, la neu es diu, la neu s’escolta. Aquest capítol, el tercer de l’elogi, és una petita tria de veus, només un breu recull. La neu en paraules, la neu a la boca.
La llagosta del Xavi (tres)
Cau la neu. Fa sis dies que la neu cau, de les alçades i de les nostres profunditats. El blanc ens embolcalla, veiem la neu com el gra que espargeix arreu la màquina ventadora. Ens embolcalla i veiem camps blancs i mules blanques que giren al voltant de l'userda, i batedores i carreters de neu.
Posar-se els patins...
I també treure-se'ls. Posar-se els patins i també treure-se'ls. Caminar descalç després de patinar, després del gel, després d'una bona estona dins les botes més dures de la història, dins el plàstic més impersonal. Els patins que m'han tocat no són del meu número. No hi ha patins del meu número, no n'hi haurà mai. Caminar descalç després de patinar. I enlairar-se i volar i tocar el sostre. I descobrir-se dues llagues al talons; la pell als mitjons, la carn als mitjons.
DUS. Eth palai de gèu e de Nhèu
És el centre del món, de l'univers sencer, o de més encara... I a la vegada és un món a part, una força interior i bruta, una potència, una idea, un denominador comú. Totes les energies de la vall hi conflueixen. Homes i dones, nens i nenes, es reuneixen al palau amb una mateixa voluntat: ser feliços. I s'hi passen llargues estones, dies i setmanes, i també mesos. Aquest és el seu refugi en els moments tristos, en les estones buides. És el castell de la felicitat, el palau de la joia, el secret de la vida eterna.
La llagosta del Xavi (dos)
Ara bé, quan intenten recordar el passat, els fets i les dates, barregen el que va passar amb el que no va passar i es fan un embull considerable entre el que va ser, l'havia estat, l'hauria estat i l'hagués estat. Converteixen el present en abocador fabulós del cens de la memòria. "La gran nevada", doncs, era el punt de referència a partir del qual explicaven tot allò que havia succeït, molt o poc abans i molt o poc després.
La llagosta del Xavi (u)
La narració solia començar amb una tempesta de neu, més intensa que la que acabàvem de viure –li deien "la gran nevada"–, i d'ençà d'allò, els esdeveniments es confonien.
Pendent ua estona
Era montanha dera nhèu lèu tocarà eth cèu, lèu arribarà a tocar era nhèu un shinhau abantes que nhèue. Mentrestant, es bromes de coton hloish demoraràn aquiu naut, immenses e pacientes, eth moment de trincar-se en tròssi e començar a quèir a plaser, pendent ua estona que non me volerè pèrder, pendent un silènci que volerè escotar tranquillament.
UN. Era montanha dera Nhèu
Enfilar la muntanya, travessar-la carretera amunt. Anar a buscar la neu, esperar-la i observar-la. Tocar-la. Què és la neu? Què és això que cau del cel, tan blanc i tan fred? El primer capítol de l’elogi és només un pretext, el primer de tots. És la primera i tímida endreça d’algunes de les coses que hem anat recollint al llarg d’aquest viatge, com breus anotacions i apunts dispersos. És la neu, la matèria, les seves estones, els seus llocs. I sobretot són reflexions, sensacions i visions de la neu, a la neu i per a la neu. És la neu a dalt de la muntanya, al cel i arreu. La neu pertot, la neu per sempre.
Marejar-se o vomitar
Dins el cotxe i també fora. Tinc set anys, potser vuit, i vomito a cada revolt. I l'Helena diu que es mareja, que és ella qui es mareja. Però mai vomita, vomito jo. Ja anem vestits o difressats d'esquiar, de persones que van a esquiar, embotits dins uns abrics o anoracs o com es diguin, que a vegades ens van grans i a vegades petits. És de nit, encara vol ser de nit, i el cotxe enfila la muntanya sense pressa. No n'hi ha, de pressa. Mai. No sé on som. A fora, el món encara dorm, com el Joan, que ja porta posades les ulleres de sol. Algú em dóna una tovalloleta perfumada i me la frego per la cara, l'ensumo ben fort, molt endins, i de tant que ho faig que la deixo sense perfum. En vull una altra, en demano una altra, dóna-me'n una altra. Aquesta me la podria menjar. Me la frego pels ulls i em piquen una bona estona. Me l'estenc damunt la cara, com un llençol immens, encara fresc, i desapareixo una estona. L'Helena es torna a marejar, o almenys això diu. Trec la mà per la finestra, un moment de res, i una mica més i se'm congela. O potser se'm congela, sí sí, se'm congela. Comença a nevar. Neva molt i molt. Torno a tenir ganes de vomitar. Al proper revolt fem una parada.
No hi ha neu (tria espinassiana u)
Ara, afortunadament, no hi ha neu. El terra té una dura qualitat daurada, una aparença astral. Arribo a imaginar que no existeix la baixada a l’altra banda del Port, com si un dels meus passos, l’últim, m’hagués de projectar cel amunt, catapultat i transformat en una bèstia d’una altra mena, d’una altra vida.
Un elogi, simplement
Elògi dera Nhèu és un programa de televisió que intenta explicar la neu, definir-la, recollir la seva essència a través d’un seguit de consideracions molt íntimes i personals, simples reflexions. És una proposta que combina molts i diversos materials que van de la realitat a la fantasia. Amb una acurada factura, de textura d’imatges i sons, el programa és un viatge interior que convida a la introspecció i a la contemplació de la neu. Els sis episodis de què es compon estan narrats en aranès per dues nenes de la Val d’Aran i configuren un recull d’anotacions en primera persona, una visió del món, potser dues, potser més. Amb una clara vocació experimental, de naturalesa dispersa, es tracta simplement d’un elogi de la neu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)