Marejar-se o vomitar

Dins el cotxe i també fora. Tinc set anys, potser vuit, i vomito a cada revolt. I l'Helena diu que es mareja, que és ella qui es mareja. Però mai vomita, vomito jo. Ja anem vestits o difressats d'esquiar, de persones que van a esquiar, embotits dins uns abrics o anoracs o com es diguin, que a vegades ens van grans i a vegades petits. És de nit, encara vol ser de nit, i el cotxe enfila la muntanya sense pressa. No n'hi ha, de pressa. Mai. No sé on som. A fora, el món encara dorm, com el Joan, que ja porta posades les ulleres de sol. Algú em dóna una tovalloleta perfumada i me la frego per la cara, l'ensumo ben fort, molt endins, i de tant que ho faig que la deixo sense perfum. En vull una altra, en demano una altra, dóna-me'n una altra. Aquesta me la podria menjar. Me la frego pels ulls i em piquen una bona estona. Me l'estenc damunt la cara, com un llençol immens, encara fresc, i desapareixo una estona. L'Helena es torna a marejar, o almenys això diu. Trec la mà per la finestra, un moment de res, i una mica més i se'm congela. O potser se'm congela, sí sí, se'm congela. Comença a nevar. Neva molt i molt. Torno a tenir ganes de vomitar. Al proper revolt fem una parada.