El Diego i la Flor em van convidar a esmorzar, i d'això ja fa temps. No recordo gens de què vam parlar, no devia ser gaire important.
SIES. Eth conde que s'acabe e eth conilh dera Nhèu
Un conill que s'ha caigut d'un conte, un conte que s'ha caigut d'un conill. La muntanya a l'espera de la nevada, a l'espera d'adormir-se i desaparèixer sota la neu. És el final de la història, el final de les històries. Només queda fer-ne una petita endreça i alçar el braç i la mà i el dit, i assenyalar una direcció, qualsevol direcció, i decidir portar-hi el fred i també la neu. Travessar els límits del conte i també de la pantalla, fondre's amb la llum. I una abraçada abans de marxar.
E la sonièc
Imaginèc ua gojata que jamès acabèc de completar. Se li hec cuerta o massa longa. Diden que se demorèc endromit mentre escriuie. E la sonièc. Jamès se desvelhèc.
País inventat (tria espinassiana sis)
Penso que l’Aran és, efectivament, una mena de país inventat, que alegra els forasters que hi arriben amb antics lligams.
CINC. Es sòns dera Nhèu
Els somnis a mig fer volen pel cel, abandonats i oblidats, com un polsim invisible i lleuger. Esperen la temperatura, la nevada. Esperen, en definitiva, el moment de tornar cap a baix en forma de flocs de neu. Diuen que cada un d'aquests flocs porta el somni de nou, el somni de neu, tota la seva essència i tota la seva màgia. Allà on cau, allà es mor. Però si cau al cap d'una persona, el floc es desfà i entra dins seu. Així comença una nova vida, breu però intensa, dins els marges d'un nou cos, dins els límits d'un desconegut. Una gota d'aigua freda al cap, el somni d'un altre, una visió aliena i gairebé virtual. Un home es va adormir, no fa gaire, mentre escrivia. O potser va ser al revés...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
